Els orígens dels pobles es perden en la nit dels temps com si es tractés d'una espessa boira. Per sort, quan la història és incapaç d'explicar els fets, la llegenda, el mite estan allà per suplir amb la imaginació la manca de documents. La llegenda està allà, aquí, per satisfer a cor que vols, la necessitat de saber qui som, d'on venim i la necessitat de mantenir i fomentar un orgull nacional. Així apareixen els ascendents mítics, els fundadors de nissagues i nacions, que seran inventats totalment o basats en personatges reals elevats a la categoria de mítics...

Diu la llegenda que quan Hèrcules anava pel món el foc va fer-se amo dels boscos del s Pirineus (pyr, en grec, vol dir foc). El foc es va fer tan intens que va arribar a fondre les roques. els pobles quedaven sepultats sota els rius de magma. enmig la catàstrofe va arribar el semidéu i va sentir uns gemecs, va estendre els braços al bell mig de les flames a i allà va trobar la princesa Pirene, filla del rei Túbal que, abans de morir, va tenir esma d'explicar-li la seva història:
- El meu pare, Túbal, era el rei d'Ibèria quan el país va ser envaït per Gerió, el monstre de tres caps, que va acabar derrotant-lo i prenent-li el tron. Jo, esfereïda, vaig fugir a aquests boscos. Gerió, temorós que un dia sortís a reclamar la meva herència, va calar foc a les muntanyes i va retirar-se a Gades.
Dit això, Pirene va morir als braços del grec, donant-li les seves terres. Hèrcules va deixar Pirene al terra i va començar a cobrir el seu cos amb grans pedres fins a formar una gran muralla de roques que anava del mar Cantàbric fins al Mediterrani, on va llençar les pedres que li van sobrar, formant el cap de Creus.

Dos cabdills íbers, de la tribu dels ilergets. Personatges reals mitificats com a herois nacionals per haver resistit als romans invasors fins a la mort. Segons la tradició eren germans i experts en l'ús de la fona. Indibil va morir en combat mentre que Mandoni va ser clavat en creu i decapitat

Quan els moros van envair Catalunya, els homes de la nostra terra van ser ajudats per homes de més enllà dels Pirineus. Els moros van guanyar la batalla però a costa d'una gran desfeta als dos bàndols que va impedir que ocupessin els Pirineus. Un d'aquells valents que ens va venir a ajudar era Otger Cataló, senyor d'un castell a la Gascunya. Després de la lluita, ferit i cansat, es va amagar a Mogrony, amb l'única companyia d'un gos. En aquell indret, que era lafrontera de terres de moros, Otger va passar molt de temps guarint-se, menjant fruits del bosc i llet de les cérvoles i cabres que pasturaven lliures per aquells verals.
Quan es va veure les orelles, va decidir aplegar tots el supervivents de la lluita i formar un exèrcit per fer retrocedir l'invasor. El van seguir nou senyors acompanyats dels seus vassalls: els senyors d'Anglesola, d'Alemany, de Cervelló, de Cervera, d'Erill, de Mataplana, de Montcada, de Pinós i de Ribelles. Tots ells comandats per Otger, es van encomanar a la Mare de Déu de Mogrony i es van llençar a la lluita, cadascú per un camí diferent. Tots van assolir el seu objectiu, però Otger va caure a mans dels moros de Roses.
En el seu honor, els barons van anomenar Catalunya a la terra que havien recuperat dels sarraïns i van adoptar per escut de la nació, l'escut d'Otger: l'emblema del noble gos que havia ajudat l'heroi. Aquest escut va ser el nostre fins que Guifré va canviar-lo, però això és una altra història...

Es va esdevenir que en una guerra que van lliurar els normands contra els francs, el rei franc, Carles, anomenat el Calb, va demanar ajuda als catalans. El comte de Barcelona va acudir immediatament en ajut del seu aliat. La presència catalana va ser decisiva: l'exèrcit franc que ja es veia perdut, va recuperar els ànims i al costat dels catalans van foragitar l'invasor normand. Durant la lluita, però va resultar ferit Guifré, anomenat el pilós, comte de Barcelona, i va ser traslladat a la tenda del rei franc. Carles, just la batalla era finida, va anar a visitar el seu aliat i nebot Guifré. Demanant-li Carles que volia en recompensa pel seu ajut, Guifré va demanar que vetllés pel seu poble i li donés una senyera. Carles va sucar els dits en la sang de les ferides del comte i els va fer lliscar sobre la superfície daurada de l'escut del Pilós. Vet aquí que els catalans teníem un escut guanyat heroicament pel primer comte - rei de Barcelona.

El comte Arnau és el mite català per excel·lència. Les llegendes que el poble li atribueix tant aviat el presenten com un heroi noble i just defensor dels seus vassalls com ens parlen d'una mena de monstre cruel i despietat. També existeix la creença de la seva condemna a vagar per la terra després de mort. N'hi ha moltes de llegendes, sobre aquest fet; alguna parla del penediment, del perdó que cercava...
El comte Arnau era senyor de Mataplana i els seus dominis s'estenien per bona part del Ripollès.
La condemna del comte està lligada per amors blasfems, bé amb un donzella que, per fugir dels seus reptes es va fer monja de Sant Joan de les Abadesses o de Sant Amanç, però que Arnau no va parar fins que sense respectar el sagrat va entrar el convent per, a la fi, veure-la morta. Bé l'amor blasfem va ser amb la pròpia Adalaisa, abadessa de Sant Joan. O bé per culpa d'haver estimbat una donzella que el requeria de casar-se amb ell per haver-la seduït...
també es diu que la condemna és "per soldades mal pagades", "per mesures mal rasades", o per "fer patir el pobres en anys de fam..."
El cert és que, segons diuen, al punt de la mitjanit, sota la lluna, el Comte l'Arnau s'aixeca de la tomba, pren el corn i al seu so - talment un udol - surten de les entranyes de la terra els seus fidels escuders, les cavalleries, els criats amb els gossos i comença el galop esperitat del comte:
                           Correràs, correràs, i mai t'aturaràs...

Fa molt de temps, all'a on avui s'alça la ciutat de València només hi havia una gran extensió de sorra banyada pel mar. Darrera les dunes d'aquesta platja immensa s'extenia l'alzinar salvatge. En aquesta boscúria, en part domada, els primitius habitants, els íbers, hi duien una existència sedentària.
Un bon dia una tempesta va fer naufragar un vaixell en aquella platja. Els supervivents, fent-se entendre com van poder, van rebre permís per instal·lar-se a la sorra. Amb el temps es va iniciar un intercanvi entre els habitants de la terra i els mariners, basant en una llei no escrita que limitava el territori dels dos pobles: la frontera estava allà on acabava la sorra.
Dos fets van succeir més o menys alhora: els pescadors van demanar als terrasans poder construir un temple terra endins on poder realitzar el casament d'una donzella amb el mar (una mena de sacrifici ritual).
L'altre fet va ser que la gent de mar van trobar un nadó abandonat que va ser adoptat. Una família que encara no tenia fills el va adoptar i li va posar de nom Núgol. La mare va tenir després dos fills, un nen, Isarra, i una nena Loralea.
Quan, amb el temps, va esdevenir uns formosa donzella, Loralea va ser la donzella elegida per ser entregada al mar. Isarra, pescador expert, va ordir un pla per que el mar tornés la núvia a la platja. Si es donava aquest cas, la donzella havia de quedar reclosa per sempre dins el temple. Així va passar: Loralea va salvar la vida però va quedar confinada al temple.
Isarra va calar foc al temple i tots tres van fugir terra endins seguint un riu. Allà Núgol i Loralei van ser els pares d'un nou poble: el primer poble celtíber del País Valencià.