OJOS
DE PERDIDA
(Los
Secretos)
No
puedo soportarlo,
no
puedo aguantar mas,
pero
cuando me miras,
no
se como evitar
esa
mirada loca
que
me hace dudar.
No
sé si soy yo mismo,
no
tengo voluntad,no tengo voluntad...
Vete
ya de mi vida,
dejame
en paz.
Tus
ojos de perdida
no
me dejan soñar.
Me
habían avisado
y
no quise escuchar.
Ahora
estoy atrapado,
no
sé como escapar.
Cada
vez que lo intento,
me
vuelven a atrapar
tus
ojos de perdida
me
vuelven a cazar,me vuelven a cazar...
Vete
ya de mi vida,
dejame
en paz.
Tus
ojos de perdida
no
me dejan soñar. |
CONXURO
(Mago
de Oz)
Mouchos, coruxas, sapos
e bruxas.
Demos, trasgos e diaños,
espritos das nevoadas veigas.
Corvos, pintigas e meigas:
feitizos das manciñeiras.
Podres cañotas furadas,
fogar dos vermes e alimañas.
Lume das Santas Compañas,
mal de ollo, negros meigallos,
cheiro dos mortos, tronos
e raios.
Oubneo do can, pregon da
morte;
fuciño do sátiro
e pe do coello.
Pecadora lingua da mala
muller
casad cum home vello.
Averno de Satán e
Belcebú,
lume dos cadaveres ardentes,
corpos mutilados dos indecentes,
peidos dos infernales cús,
muxido da mar embravecida.
Barriga inutil da muller
solteira,
falar dos gatos que andan
a xaneira,
guedella porca da cabra
mal parida.
Con este fol levantarei
as chamas deste lume
que asemella ao do Inferno,
e fuxirán as bruxas
acabalo das suas escobas,
indose bañar na praia
das areas gordas.
¡oide, oide! os ruxidos
que dan as que non poden
deixar de queimarse no agoardente
quedando así purificadas.
E cando este brebaxe
bailxe po las nosas gorxas,
quedaremos libres dos males
da nosa alma e de todo embruxamento.
Forzas do ar, terra, mar
e lume,
a vos fago esta chamada:
si é verdade que
tendes mais poder
que a humana xente,
eigui e agora, facede cos
espritos
dos amigos que estan fora,
participen con nos desta
Queimada. |
NANTES
(Guillermina
Motta)
Plou sobre Nantes,
doneu-me la mà...
El cel de Nantes
sempre em fa plorar
Avui recordo aquell matí,
fa un any tot just, quan
vaig venir:
l'aire era fred, plovisqueja
quan a l'estació
jo arriba
No coneixia la ciutat,
jo a Nantes mai no havia
estat
calgué que rebés
el missatge
per fer-me emprendre aquell
viatge:
Veniu, senyora, és
important
al vint-cinc del carrer
Gran
No us atureu, veniu aviat
us vol veure, ho ha demanat.
A l'hora de la darrera hora,
-feia tant temps que m'oblidava
vaig sentir clar, molt a
la vora,
el crit que el silenci trencava
Quan ell fugí, amb
els seus afanys,
vaig esperar anys i més
anys...
l'home inquiet, el rodamón,
ara ha tornat, no sé
pas d'on.
Recordo la cita expectant
al vint-i-cinc del carrer
Gran,
encara veig amb precisió
la cambra al fons del corredor.
Al voltant de la llar de
foc
quatre homes fan el mateix
joc:
s'aixequen, l'esquena tibada,
la vestimenta endiumenjada.
No va gosar preguntar res
doncs tot quedava sobreentès;
per la foscor del seu esguard
vaig comprendre que ja era
tard.
Prô jo era allí,
el cor bategant,
al vint-i-cinc del carrer
Gran,
i ell no em va reveure més,
no em va donar cap altre
bes
Ja coneixeu tota la història
que avui em burxa la memòria
la història del darrer
missatge,
la història del darrer
viatge.
Ell volia, abans de morir,
sentir-se prop, molt prop
de mi,
i morí abans de sortir
el sol
sense un adéu, sense
un consol...
Cara a la mar i a l'infinit,
sota les pedres adormit,
jo vull que guanyi el gran
descans
cobert de roses flamejants.
El meu pare, el meu pare.
Plou sobre Nantes,
me'n vull recordar...
El cel de Nantes
sempre em fa plorar. |
EL
BANDOLER
(LLuis
LLach)
Era el segle XIX,
amb el nom d'en Joan Serra
es coneix un bandoler
per tothom en Lapera.
Li agradava la sang,
i el xiprer encara recorda
tots els crits que allà
han pregat: pietat, pietat.
-No em mateu, que
tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No em mateu, us demano
per ma mare!
-Reseu l'últim "Crec
en Déu". - Pietat, pietat.
L'endemà, davant
la Verge del Carme,
de genolls està pregant
i a dos ciris encén la flama.
Però altre cop surt
del bosc un gemec que el vent escampa
i el botxí no escoltarà:
pietat, pietat.
- No em mateu, que
tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No em mateu, us demano
per ma mare!
- Reseu l'últim "Crec
en Déu". - Pietat, pietat.
Però, Joan Serra,
avui t'ha mancat la sort,
dos soldats t'han pres ben
fort i ara estàs entre barrots.
L'endemà de bon matí
veu la forca preparada,
en Lapera dóna un
crit, és l'última pregària.
- Quan jo sigui ben mort
i penjat de l'alta forca
i defalleixi mon cor
i m'aneu a posar a la fossa,
que algú resi una
pregària davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin
flama.
Ningú no ho va fer. |
