TRISTEZA DE AMOR
(Hilario Camacho)


Bajo el tejado de cristal,
duermen el odio y la pasión,
sueños de gloria y de poder,
calman su gris desolación.

Tristeza de amor,
un juego cruel,
jugando a ganar,
has vuelto a perder.

Tristeza de amor,
un juego cruel,
jugando a ganar,
has vuelto a perder.

Son muchos los que mienten,
para resplandecer,
pagando por su vida
un interés.
Tristeza de amor
un juego cruel
jugando a ganar
has vuelto a perder.

Tristeza de amor
un juego cruel
jugando a ganar
has vuelto a perder.

Son muchos los que mienten
para resplandecer
pagando por su vida
un interés.

Tristeza de amor
un juego cruel
jugando a ganar
has vuelto a perder.

¿A DONDE VAN?
(Silvio Rodríguez)


¿Adónde van las palabras que no se quedaron?
¿Adónde van las miradas que un día partieron? 
¿Acaso flotan eternas, como prisioneras de un ventarrón? 
¿O se acurrucan, entre las rendijas, buscando calor? 
¿Acaso ruedan sobre los cristales, cual gotas de lluvia que quieren pasar? 
¿Acaso nunca vuelven a ser algo? 
¿Acaso se van? 
¿Y a dónde van? 
¿Adónde van? 

¿En qué estarán convertidos mis viejos zapatos?
¿A dónde fueron a dar tantas hojas de un árbol?
¿Por dónde están las angustias, que desde tus ojos saltaron por mí? 
¿Adónde fueron mis palabras sucias de sangre de abril? 
¿Adónde van ahora mismo estos cuerpos, que no puedo nunca dejar de alumbrar? 
¿Acaso nunca vuelven a ser algo? 
¿Acaso se van?
¿Y a dónde van? 
¿Adónde van? 

¿Adónde va lo común, lo de todos los días? 
¿El descalzarse en la puerta, la mano amiga?
¿Adónde va la sorpresa, casi cotidiana del atardecer? 
¿Adónde va el mantel de la mesa, el café de ayer?
¿Adónde van los pequeños terribles encantos que tiene el hogar? 
¿Acaso nunca vuelven a ser algo?
¿Acaso se van?
¿Y a dónde van? 
¿Adónde van?

CANÇO DE NA RUIXA MANTELLS
(María del Mar Bonet)


Passant gemegosa com fa la gavina 
que volta riberes i torna a voltar, 
anava la boja del Camp de Marina 
vorera de mar.

Descalça i coberta de roba esquinçada, 
corria salvatge, botant pels esculls; 
i encara era bella sa testa colrada, 
la flor de sos ulls.

Color de mar fonda tenia les nines, 
corones se feia de lliris de mar, 
i arreu enfilava cornets i petxines 
per fer-se'n collar.

Així tota sola, ran ran de les ones, 
ja en temps de bonança, ja en temps de maror, 
anava la trista cantant per estones 
l'estranya cançó.

"La mar jo avorria mes ja l'estim ara 
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí. 
No tinc en la terra ni pare ni mare, 
més ell és aquí!

"La mar el volia, jamai assaciada 
de vides, fortunes, tresors i vaixells; 
i d'ell va fer presa dins forta ventada 
Na Ruixa-mantells.

(...) 

Així tota sola, ran ran de les ones, 
ja en temps de bonança, ja en temps de maror, 
anava la trista cantant per estones 
l'estranya cançó.

Un vespre d'oratge finí son desvari: 
son cos a una cala sortí l'endemà; 
i en platja arenosa, redòs solitari, 
qualcú l'enterrà.

No té ja sa tomba la creu d'olivera, 
mes lliris de platja bé en té cada estiu, 
i sols ja hi senyala sa petja lleugera 
l'aucell fugitiu...

EL PI DE FORMENTOR
(María del Mar Bonet)


Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, 
més poderós que el roure, més verd que el taronger, 
conserva de ses fulles l'eterna primavera, 
i lluita amb les ventades que assalten la ribera, 
com un gegant guerrer. 

No guaita per ses fulles la flor enamorada, 
no va la fontanella ses ombres a besar; 
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada 
i li donà per terra l'esquerpa serralada, 
per font la immensa mar. 

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, 
no canta per ses branques l'ocell que encativam; 
el crit sublim escolta de l'àquila marina, 
o del voltor que puja sent l'ala gegantina 
remoure son fullam. 

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; 
revincla per les roques sa poderosa rel; 
té pluges i rosades i vents i llum ardenta; 
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta 
de les amors del cel. 

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: 
domina les muntanyes i aguaita l'infinit; 
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge 
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge 
per glòria i per delit. 

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades 
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, 
llavors ell riu i canta més fort que les onades 
i, vencedor, espola damunt les nuvolades 
sa cabellera real. 

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, 
com a penyora santa duré jo el teu record. 
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura 
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ... 
O vida, o noble sort! 

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada 
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. 
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, 
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada 
com l'au dels temporals.




Site desarrollado por O'Byron