TRISTEZA
DE AMOR
(Hilario
Camacho)
Bajo
el tejado de cristal,
duermen
el odio y la pasión,
sueños
de gloria y de poder,
calman
su gris desolación.
Tristeza
de amor,
un
juego cruel,
jugando
a ganar,
has
vuelto a perder.
Tristeza
de amor,
un
juego cruel,
jugando
a ganar,
has
vuelto a perder.
Son
muchos los que mienten,
para
resplandecer,
pagando
por su vida
un
interés.
Tristeza
de amor
un
juego cruel
jugando
a ganar
has
vuelto a perder.
Tristeza
de amor
un
juego cruel
jugando
a ganar
has
vuelto a perder.
Son
muchos los que mienten
para
resplandecer
pagando
por su vida
un
interés.
Tristeza
de amor
un
juego cruel
jugando
a ganar
has
vuelto a perder. |
¿A
DONDE VAN?
(Silvio
Rodríguez)
¿Adónde van
las palabras que no se quedaron?
¿Adónde van
las miradas que un día partieron?
¿Acaso flotan eternas,
como prisioneras de un ventarrón?
¿O se acurrucan,
entre las rendijas, buscando calor?
¿Acaso ruedan sobre
los cristales, cual gotas de lluvia que quieren pasar?
¿Acaso nunca vuelven
a ser algo?
¿Acaso se van?
¿Y a dónde
van?
¿Adónde van?
¿En qué estarán
convertidos mis viejos zapatos?
¿A dónde fueron
a dar tantas hojas de un árbol?
¿Por dónde
están las angustias, que desde tus ojos saltaron por mí?
¿Adónde fueron
mis palabras sucias de sangre de abril?
¿Adónde van
ahora mismo estos cuerpos, que no puedo nunca dejar de alumbrar?
¿Acaso nunca vuelven
a ser algo?
¿Acaso se van?
¿Y a dónde
van?
¿Adónde van?
¿Adónde va
lo común, lo de todos los días?
¿El descalzarse en
la puerta, la mano amiga?
¿Adónde va
la sorpresa, casi cotidiana del atardecer?
¿Adónde va
el mantel de la mesa, el café de ayer?
¿Adónde van
los pequeños terribles encantos que tiene el hogar?
¿Acaso nunca vuelven
a ser algo?
¿Acaso se van?
¿Y a dónde
van?
¿Adónde van? |
CANÇO
DE NA RUIXA MANTELLS
(María
del Mar Bonet)
Passant gemegosa com fa
la gavina
que volta riberes i torna
a voltar,
anava la boja del Camp de
Marina
vorera de mar.
Descalça i coberta
de roba esquinçada,
corria salvatge, botant
pels esculls;
i encara era bella sa testa
colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia
les nines,
corones se feia de lliris
de mar,
i arreu enfilava cornets
i petxines
per fer-se'n collar.
Així tota sola, ran
ran de les ones,
ja en temps de bonança,
ja en temps de maror,
anava la trista cantant
per estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria mes ja
l'estim ara
des que hi té l'estatge
l'amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare
ni mare,
més ell és
aquí!
"La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors
i vaixells;
i d'ell va fer presa dins
forta ventada
Na Ruixa-mantells.
(...)
Així tota sola, ran
ran de les ones,
ja en temps de bonança,
ja en temps de maror,
anava la trista cantant
per estones
l'estranya cançó.
Un vespre d'oratge finí
son desvari:
son cos a una cala sortí
l'endemà;
i en platja arenosa, redòs
solitari,
qualcú l'enterrà.
No té ja sa tomba
la creu d'olivera,
mes lliris de platja bé
en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa
petja lleugera
l'aucell fugitiu... |
EL
PI DE FORMENTOR
(María
del Mar Bonet)
Mon cor estima un arbre!
Més vell que l'olivera,
més poderós
que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna
primavera,
i lluita amb les ventades
que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles
la flor enamorada,
no va la fontanella ses
ombres a besar;
mes Déu ungí
d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra
l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones,
renaix la llum divina,
no canta per ses branques
l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de
l'àquila marina,
o del voltor que puja sent
l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra
sa vida no sustenta;
revincla per les roques
sa poderosa rel;
té pluges i rosades
i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta,
rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n'és
ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita
l'infinit;
per ell la terra es dura,
mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i
té el llamp i l'oratge
per glòria i per
delit.
Oh, sí, que quan a
lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma
que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta
més fort que les onades
i, vencedor, espola damunt
les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t'enveja.
Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré
jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer,
regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de
cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!
Amunt, ànima forta!
Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com
l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes
plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les
'niran per la ventada
com l'au dels temporals. |