ATENCIÓ: Degut a l'extenció del dossier, et recomanem que te'l gravis (en format html, o copiant i enganxant al Word)
     
    GLOBALITZACIÓ - Per Raül García-Durán (extret de la revista Illacrua)
     
    El primer que sens acut davant el mot globalització és pensar en la culminació del procés de mundialització, d'haver assolit finalment la comunicació entre tots, fins i tot d'interculturalitat. Qui s'hi pot oposar? En canvi, ens trobem en la construcció d'una nova estructura social d'acumulació del capital, molt més negadora de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que l'anterior.
    He utilitzat ja el terme estructura social d'acumulació, introduït per Gordon-Edwards-Reich (1988), que defineix les diferents fases per les quals ha passat el capital i assenyala la relació entre l'estricte funcionament econòmic i el conjunt d'institucions socials que el permeten. El capital funciona a través d'aquestes estructures socials d'acumulació fins que les seves contradiccions (i l'efecte de la lluita de classes) les fa entrar en crisi i trenca l'equilibri, de manera que cal construir-ne una de nova.
    En el fons, darrere de cada reestructuració i cada procés d'acumulació, hi ha dos processos: el de mundialització i el de tecnoburocratització. La globalització és la fusió de tots dos.
    El capitalisme va néixer a partir d'economies món, és a dir, de conjunts de països lligats al voltant d'un de dominant: en una segona fase, es desenvolupa l'economia social d'aquest país dominant; economia que es va internacionalitzant cada vegada més fins que s'arriba a una única economia mundial basada en el desenvolupament endogen dels països del capitalisme de centre i el desenvolupament dependent dels de la perifèria. Es mantenen en el cim tres blocs, els Estats Units, Japó i Europa, sota l'hegemonia del primer. La globalització és un pas més de la mundialització econòmica. I imposa la corresponent estructura social d'acumulació superadora de la contestació juvenil i perifèrica del final dels 60, en homogeneïtzar la població i la cultura (amb una de clarament dominant), creant així el que s'ha anomenat pensament únic. Tot això a través dels mitjans de comunicació, avantguarda avui de la tecnoburocratització, de forma que la societat actual s'ha anomenat també societat de la informació.
     
    CARACTERÍSTIQUES DEL MODEL
     
   
  • L'anomenada flexibilització del treball. Una vegada més gasten llenguatge mitificador, perquè realment és segmentació-polarització del treball. No hi ha un mercat de treball, sinó tres: el primer superior, que és el de la tecnoburocràcia gestora (autosalari clarament creixent); el primari inferior, el dels tècnics no gestors i els obrers manuals altament qualificats (en nombre cada vegada més petit), i el secundari, format per la majoria de la població, pels exclosos, al qual els empresaris només acudeixen quan els necessiten, amb salaris ínfims i condicions de treball precàries.
   
  • L'anomenat neolliberalisme (i visca el llenguatge!), però que és en realitat la supressió de l'estat del benestar i també, es digui el que es digui, de l'economia de mercat. Mai l'estat no ha intervingut tant com ara. L'estat disminueix les seves despeses socials, les que són per a benefici dels ciutadans; imposa la política econòmica d'oferta, i privatitza (amb subvencions i prèvia posada en condicions de rendibilitat) els sectors que abans eren públics perquè no eren rendibles (ensenyament, sanitat, comunicacions...), però que ara ho són per l'increment de la seva demanda en convertir-se en una de les claus de la desigualtat social. .................................................................................................................... Se suprimeix l'economia de mercat perquè aquest ja no decideix res, ja que està totalment controlat per les grans empreses oligopolistes. Estem en un sistema de jerarquització de decisions, amb la planificació de les multinacionals en el cim, seguida de la planificació estatal al servei d'aquella planificació superior, després per la planificació de les grans empreses nacionals i, finalment, pel seguiment de la resta d'empreses.
   
  • Supeditció de l'estat nacional, que perd el monopoli de la gestió política donada la seva subordinació. Encara que, precisament per aquesta, continua sent necessari. En part perquè no s'han superat les contradiccions interimperialistes entre la Gran Tríada, Eua, Japó i Europa........... .............................................................................................E Enfront de l'estat nacional, però mantenint-lo, s'estan creant noves formes de poder polític internacional: les organitzacions interempresarials, la Trilateral i el Club de Roma, el G-5, el G-7, etc. .......... ................................... Amb propostes de legislació comercial a escala internacional de la qual l'Ami (supra) és la màxima i més perillosa expressió des del punt de vista democràtic..
   
  • Auge extraordinari, i mitificació, del nou sistema tecnològic, clarament impulsat per l'estat. Sistema que, a més de crear un elevat atur estructural per la seva productivitat, i de frenar la inversió productiva a causa del seu elevat cost i la velocitat d'obsolescència, incrementa la desigualtat, el control i l'alienació social, i amenaça de deshumanització (enginyeria genètica).
   
  • Pas del fordisme al toyotisme. Dues característiques bàsiques: la integració del treballador a l'empresa (encara que dificultada per la precarització) i la creació de xarxes d'empreses: a) de l'empresa central amb les seves empreses proveïdores i comercialitzadores (totalment subordinades) i b) entre les mateixes grans multinacionals, arribant a acords tècnics, repartiments de mercat, preus comuns i, fins i tot, producció d'uns determinats productes d'una empresa per l'altra.
   
  • Desenvolupament de la bombolla financera. Ja no tan sols com a precaució conjuntural per la situació de crisi, sinó com a tret constitutiu de la nova estructura social d'acumulació.
     
    CONSEQÜÈNCIES I CONTRADICCIONS
     
   
  • Malgrat que la persistència de l'estat nacional s'explica en part com a mecanisme per mantenir les classes dominades a escala tan sols nacional, les classes dominants (burgesia monopolista i tecnoburocràcia gestora) són ja, com dèiem, mundials, i és a escala global, on es dóna la lluita de classes avui. Però comencen a sorgir, al marge de les organitzacions tradicionals (totalment integrades en el model hegemònic) moviments d'alliberament a escala mundial (partint del predomini d'allò local) com ara els encontres intercontinentals potenciats per l'EZLN o l'Acció Global dels Pobles contra el lliure comerç i l'Omc (AGP).
   
  • Ja hem esmentat les dificultats d'estructuració del poder polític mundial, de què són bona mostra els fracassos, de moment, dels intents d'imposició de l'Ami. Les multinacionals volen legalitzar el seu domini sobre els estats però es troben amb més resistència de l'esperada.
   
  • Les dificultats del bloc dominant quant a la integració supranacional. Dels tres blocs, el de la Ue és el més avançat, però cada cop més criticat pel seu caràcter monetarista-mercantilista i esquitxat per denúncies internes de corrupció que han portat, fins i tot, la dimissió de la Comissió. Japó té problemes de constituir el bloc i per la intromissió dels Eua en el seu terreny, amb la gran incògnita del futur de la Xina (nova gran potència?, dins del bloc?). Eua està experimentant molts sistemes diferents d'integració a Llatinoamèrica a causa de la por de la inestabilitat social...
   
  • Es mantindrà molt de temps l'hegemonia nord-americana sobre tot el planeta? Sembla que sí, a escala militar (l'Otan com la institució més avançada en el procés de globalització), però no és tan clar a escala econòmica. Tindran força els conflictes interimperialistes, malgrat que el terme està passat de moda? Dependrà del grau de poder directe de les multinacionals, de com es resolgui el poder polític mundial.
   
  • La globalització significa l'homogeneïtzació cultural total a partir del "pensament únic", de manera que s'imposa la cultura "universal" occidental. Enfront d'això, apareixen resistències de determinades cultures a l'homogeneïtzació. Es posa sempre com a exemple el fonamentalisme islàmic pel seu caràcter retrògrad i perquè Occident s'està fabricant amb l'Islam el nou enemic unificador, però hi ha exemples molt més edificants, progressistes i creatius com la resistència indígena...
   
  • La globalització significa l'increment de la desigualtat social i de la pobresa. Estem davant d'una clara polarització centre-perifèria, amb inclusió-exclusió de bona part d'aquesta, i enfront de l'atur estructural ja no hi ha, ni hi haurà, treball assalariat per a tothom. O el que és el mateix, ens trobem davant del risc d'explosió social, sobretot a la perofèria, però també entre els exclosos del centre.
   
  • Una cara oculta de la globalització és l'emigració de la perifèria cap al centre. Malgrat que se n'ha exagerat la importància, és molt més gran l'emigració perifèria-perifèria i centre-centre, i clarament menys important que no l'emigració centre-perifèria que anomenem colonització (sense paranys del llenguatge: invasió). A més, si la situació personal al seu país és ja humanament insostenible, es pot impedir que intentin viure en un altre? El curiós és que considerem l'emigració com a problema dels països rics receptors i no dels que han de deixar la seva realitat quotidiana i, fins i tot, la seva pròpia identitat.
   
  • Podríem també afegir, com a contradicció estrictament econòmica, la manca de demanda global que implica l'exclusió. Són moltes les veus, fins i tot dins el model, que comencen a posar en qüestió l'economia d'oferta.
   
  • Per últim, la contradicció principal: cap pas, malgrat les ja múltiples conferències internacionals sobre el tema, envers la solució de la crisi ecològica. Més aviat al contrari, estem ja, com assenyalava el segon informe Meadows al Club de Roma (1993), "més enllà dels límits del creixement".
     
    ALTERNATIVES?
     
    En el fons ens trobem davant del conflicte creixent entre la globalització i les possibilitats i aspiracions d'una societat de base material eticoecològica, que situï l'economia i el desenvolupament tecnològic al servei de la humanitat, una societat intercultural, basada en l'autonomia local, autogestionada, no autoritària, etc. No donaré l'alternativa perquè aquesta és adonar-se que no hi ha alternativa sinó alternatives, una resistència i creativitat múltiples, sense relativismes postmoderns, però sí "haciendo camino al andar". Un camí que, malgrat el desencís, s'encamina lentament a través de la consolidació a escala internacional de lluites del bloc dominant, l'inici del lligam classe obrera-moviments socials-masses del Tercer Món que s'albira en l'AGP, el desenvolupament de noves reivindicacions com la renda bàsica universal o la reducció de la jornada com a forma de combatre la cultura del treball, etc.